viernes, 21 de agosto de 2009

Ahir paella i hui fideuà.

Aquestes peses no son gambes sino bajoques, que sens dubte millor que les gambes. Els xiquets estàn ben fadrins i no hi ha cap desperdici. El dia que trasncureix es de acció de gràcies. " Es ser de bien nacido ser agradecido". A tots Pau i Be.

Admiració

El Junior contemla amb admiració com els Jefes de Campament ejecuten les sentencies del Rabossot

Els majors berenan


jueves, 20 de agosto de 2009

Destresa dels menuts


20 d'agost de 2009. Sant Samuel.

En aquesta nit passada a refrescat un poc, hara al migdia de nou les temperatures han pujat. El tema de hui es "Pinocho", baix el lema de "Viure en la veritat per ha conquerir la meua llibertat". En aquest moment els xiquets/es estàn a les dutxes després d'un gran joc que han eixit fins la coroneta de canella i sucre. La veritat es que estàn per a menjar-se.los. Ja fa oloreta a dinar, hui tene paella...

miércoles, 19 de agosto de 2009

Es el lloc de la pregària i la tònica. Al campament la paraula es ilustrada per el testioni de la vida. Tota acció va precidida, envoltada i analitzada per la paraula que educa en els valors de l'evangeli.


Els menuts estan super integrats. Son una canya

Dia 19 a Talayuelas

En aquesta foto els xiquets en l verenar d'ahir,llesquetes en llet i canella

martes, 18 de agosto de 2009

dia 18 d'agost. Santa Elena. Talayuelas 2009

En aquest dimarts hem estat sorpresos per els educadors Junior, tota la nit han esta treballant i han trasnformat el campament en el Castell de Disney. L'ambientació es magnifica, la música estarordinaria i l'airet que corre ens anima a començar aquest dia de Jornada Tema, en la idversitat de cultures. Els xiquets estàn encantadors, el menjar no te desperdici. Esperem que el Snyor ens beneixca en la jornada de hui.
Farà un rato a crida Milagro "la ministra", ja li hem comunicat que no hi ha cap malalt, ni ningun accident, ni trencadura de peus, broços o cames... que per el voltant no hi ha cap incendi. Per informació de la penya, estem a 28 graus a les 12 del migdia. A tots vosaltres Pau i Be.

lunes, 17 de agosto de 2009

17 d'agost de 2009. Talayuelas. CONCA

Avui els xiquets ja podeu vore que no perden el temps i no estàn desafavorits, menjar i jugar. Amés de pregar. El lema d'avui es " No plores per un mon que lluita. Lluita per un mon que sofrix". Per al dinar, ja estan coen-se les dentilles, fà una olereta que alimenta. De segur que vosaltres no tindreu dinar tan sucolent.

domingo, 16 de agosto de 2009

Òbit al Salvador

Ahir faltaba a Cocentaina Rafaél Aracil, essebt soterrat hui dia 16 diumnge a les 18'30 al Salvador. la Missa i resos tindrà lloc en la parròquia el proper 3 de setembre de 2009 a les 19'00 h. Descanse en la pau del Senyor.

Dia 16 en Talayuelas. Qui te un amic te un tresor

Avui dia 16 hem fet memòria de Sant Roc, i com no cuidant la cuina contestana per al berenar COQUETES FREGIDES. Estem no be, sino molt be.

miércoles, 12 de agosto de 2009

12 d'agost. San Aniceto.

A la liturgia de la paraula en el dia de hui escoltem la mort de Moisès. " no hi hagué mai més a Isarael cap profeta amb qui el Senyor tractara cara a cara com ho feia Moisès.." Un home estraordinari. Nosaltres segurament que n'hem conegut: són aquell que com Moisès, ens ha portat pel camí recte cap a Déu. Recorda la seua veu, les seus parules, els seus consells, les seues decisicons.

Senyor, Tu que m'has donat la posibilitat de conèixer-los, que el seu record m'hajude a seguir-te fidelmet.

martes, 11 de agosto de 2009


Santos y teología del corazón - San Juan María Vianney
Por SCTJM
Clara significa: "vida transparente"
"El amor que no puede sufrir no es digno de ese nombre" -Santa Clara.
De sus cartas: Atiende a la pobreza, la humildad y la caridad de Cristo
Clara nació en Asís, Italia, en 1193. Su padre, Favarone Offeduccio, era un caballero rico y poderoso. Su madre, Ortolana, descendiente de familia noble y feudal, era una mujer muy cristiana, de ardiente piedad y de gran celo por el Señor.
Desde sus primeros años Clara se vio dotada de innumerables virtudes y aunque su ambiente familiar pedía otra cosa de ella, siempre desde pequeña fue asidua a la oración y mortificación. Siempre mostró gran desagrado por las cosas del mundo y gran amor y deseo por crecer cada día en su vida espiritual.
Ya en ese entonces se oía de los Hermanos Menores, como se les llamaba a los seguidores de San Francisco. Clara sentía gran compasión y gran amor por ellos, aunque tenía prohibido verles y hablarles. Ella cuidaba de ellos y les proveía enviando a una de las criadas. Le llamaba mucho la atención como los frailes gastaban su tiempo y sus energías cuidando a los leprosos. Todo lo que ellos eran y hacían le llamaba mucho la atención y se sentía unida de corazón a ellos y a su visión.
Su llamada y su encuentro con San Francisco. Cofundadora de la orden
La conversión de Clara hacia la vida de plena santidad se efectuó al oír un sermón de San Francisco de Asís. En 1210, cuando ella tenía 18 años, San Francisco predicó en la catedral de Asís los sermones de cuaresma e insistió en que para tener plena libertad para seguir a Jesucristo hay que librarse de las riquezas y bienes materiales. Al oír las palabras: "este es el tiempo favorable... es el momento... ha llegado el tiempo de dirigirme hacia El que me habla al corazón desde hace tiempo... es el tiempo de optar, de escoger..", sintió una gran confirmación de todo lo que venía experimentando en su interior.
Durante todo el día y la noche, meditó en aquellas palabras que habían calado lo más profundo de su corazón. Tomó esa misma noche la decisión de comunicárselo a Francisco y de no dejar que ningún obstáculo la detuviera en responder al llamado del Señor, depositando en El toda su fuerza y entereza.
Cuando su corazón comprendió la amargura, el odio, la enemistad y la codicia que movía a los hombres a la guerra comprendió que esta forma de vida eran como la espada afilada que un día traspasó el corazón de Jesús. No quiso tener nada que ver con eso, no quiso otro señor mas que el que dio la vida por todos, aquel que se entrega pobremente en la Eucaristía para alimentarnos diariamente. El que en la oscuridad es la Luz y que todo lo cambia y todo lo puede, aquel que es puro Amor. Renace en ella un ardiente amor y un deseo de entregarse a Dios de una manera total y radical.
Clara sabía que el hecho de tomar esta determinación de seguir a Cristo y sobre todo de entregar su vida a la visión revelada a Francisco, iba a ser causa de gran oposición familiar, pues el solo hecho de la presencia de los Hermanos Menores en Asís estaba ya cuestionando la tradicional forma de vida y las costumbres que mantenían intocables los estratos sociales y sus privilegios. A los pobres les daba una esperanza de encontrar su dignidad, mientras que los ricos comprendían que el Evangelio bien vivido exponía por contraste sus egoísmos a la luz del día. Para Clara el reto era muy grande. Siendo la primera mujer en seguirle, su vinculación con Francisco podía ser mal entendida.
Santa Clara se fuga de su casa el 18 de Marzo de 1212, un Domingo de Ramos, empezando así la gran aventura de su vocación. Se sobrepuso a los obstáculos y al miedo para darle una respuesta concreta al llamado que el Señor había puesto en su corazón. Llega a la humilde Capilla de la Porciúncula donde la esperaban Francisco y los demás Hermanos Menores y se consagra al Señor por manos de Francisco.
Empiezan las renuncias
De rodillas ante San Francisco, hizo Clara la promesa de renunciar a las riquezas y comodidades del mundo y de dedicarse a una vida de oración, pobreza y penitencia. El santo, como primer paso, tomó unas tijeras y le cortó su larga y hermosa cabellera, y le colocó en la cabeza un sencillo manto, y la envió a donde unas religiosas que vivían por allí cerca, a que se fuera preparando para ser una santa religiosa.
Para Santa Clara la humildad es pobreza de espíritu y esta pobreza se convierte en obediencia, en servicio y en deseos de darse sin límites a los demás.
Días más tardes fue trasladada temporalmente, por seguridad, a las monjas Benedictinas, ya que su padre, al darse cuenta de su fuga, sale furioso en su búsqueda con la determinación de llevársela de vuelta al palacio. Pero la firme convicción de Clara, a pesar de sus cortos años de edad, obligan finalmente al Caballero Offeduccio a dejarla. Días más tardes, San Francisco, preocupado por su seguridad dispone trasladarla a otro monasterio de Benedictinas situado en San Angelo. Allí la sigue su hermana Inés, quien fue una de las mayores colaboradoras en la expansión de la Orden y la hija (si se puede decir así) predilecta de Santa Clara. Le sigue también su prima Pacífica.
San Francisco les reconstruye la capilla de San Damián, lugar donde el Señor había hablado a su corazón diciéndole, "Reconstruye mi Iglesia". Esas palabras del Señor habían llegado a lo más profundo de su ser y lo llevó al más grande anonadamiento y abandono en el Señor. Gracias a esa respuesta de amor, de su gran "Si" al Señor, había dado vida a una gran obra, que hoy vemos y conocemos como la Comunidad Franciscana, de la cual Santa Clara se inspiraría y formaría parte crucial, siendo cofundadora con San Francisco en la Orden de las Clarisas.
Cuando se trasladan las primeras Clarisas a San Damián, San Francisco pone al frente de la comunidad, como guía de Las Damas Pobres a Santa Clara. Al principio le costó aceptarlo pues por su gran humildad deseaba ser la última y ser la servidora, esclava de las esclavas del Señor. Pero acepta y con verdadero temor asume la carga que se le impone, entiende que es el medio de renunciar a su libertad y ser verdaderamente esclava. Así se convierte en la madre amorosa de sus hijas espirituales, siendo fiel custodia y prodigiosa sanadora de las enfermas.
Desde que fue nombrada Madre de la Orden, ella quiso ser ejemplo vivo de la visión que trasmitía, pidiendo siempre a sus hijas que todo lo que el Señor había revelado para la Orden se viviera en plenitud.
Siempre atenta a la necesidades de cada una de sus hijas y revelando su ternura y su atención de Madre, son recuerdos que aún después de tanto tiempo prevalecen y son el tesoro mas rico de las que hoy son sus hijas, Las Clarisas Pobres.
Sta. Clara acostumbraba tomar los trabajos mas difíciles, y servir hasta en lo mínimo a cada una. Pendiente de los detalles más pequeños y siendo testimonio de ese corazón de madre y de esa verdadera respuesta al llamado y responsabilidad que el Señor había puesto en sus manos.
Por el testimonio de las misma hermanas que convivieron con ella se sabe que muchas veces, cuando hacía mucho frío, se levantaba a abrigar a sus hijas y a las que eran mas delicadas les cedía su manta. A pesar de ello, Clara lloraba por sentir que no mortificaba suficiente su cuerpo.
Cuando hacía falta pan para sus hijas, ayunaba sonriente y si el sayal de alguna de las hermanas lucía más viejo ella lo cambiaba dándole el de ella. Su vida entera fue una completa dádiva de amor al servicio y a la mortificación. Su gran amor al Señor es un ejemplo que debe calar nuestros corazones, su gran firmeza y decisión por cumplir verdaderamente la voluntad de Dios para ella.
Tenía gran entusiasmo al ejercer toda clase de sacrificios y penitencias. Su gozo al sufrir por Cristo era algo muy evidente y es, precisamente esto, lo que la llevó a ser Santa Clara. Este fue el mayor ejemplo que dio a sus hijas.
La humildad brilló grandemente en Santa Clara y una de las mas grandes pruebas de su humildad fue su forma de vida en el convento, siempre sirviendo con sus enseñanzas, sus cuidados, su protección y su corrección. La responsabilidad que el Señor había puesto en sus manos no la utilizó para imponer o para simplemente mandar en el nombre del Señor. Lo que ella mandaba a sus hijas lo cumplía primero ella misma con toda perfección. Se exigía mas de lo que pedía a sus hermanas.
Hacía los trabajos mas costosos y daba amor y protección a cada una de sus hijas. Buscaba como lavarle los pies a las que llegaban cansadas de mendigar el sustento diario. Lavaba a las enfermas y no había trabajo que ella despreciara pues todo lo hacía con sumo amor y con suprema humildad.
"En una ocasión, después de haberle lavado los pies a una de las hermanas, quiso besarlos. La hermana, resistiendo aquel acto de su fundadora, retiró el pie y accidentalmente golpeó el rostro a Clara. Pese al moretón y la sangre que había salido de su nariz, volvió a tomar con ternura el pie de la hermana y lo besó."
Con su gran pobreza manifestaba su anhelo de no poseer nada mas que al Señor. Y esto lo exigía a todas sus hijas. Para ella la Santa Pobreza era la reina de la casa. Rechazó toda posesión y renta, y su mayor anhelo era alcanzar de los Papas el privilegio de la pobreza, que por fin fue otorgado por el Papa Inocencio III.
Para Santa Clara la pobreza era el camino en donde uno podía alcanzar mas perfectamente esa unión con Cristo. Este amor por la pobreza nacía de la visión de Cristo pobre, de Cristo Redentor y Rey del mundo, nacido en el pesebre. Aquel que es el Rey y, sin embargo, no tuvo nada ni exigió nada terrenal para si y cuya única posesión era vivir la voluntad del Padre. La pobreza alcanzada en el pesebre y llevada a su cúlmen en la Cruz. Cristo pobre cuyo único deseo fue obedecer y amar.
La vida de Sta. Clara fue una constante lucha por despegarse de todo aquello que la apartaba del Amor y todo lo que le limitara su corazón de tener como único y gran amor al Señor y el deseo por la salvación de las almas.
La pobreza la conducía a un verdadero abandono en la Providencia de Dios. Ella, al igual que San Francisco, veía en la pobreza ese deseo de imitación total a Jesucristo. No como una gran exigencia opresiva sino como la manera y forma de vida que el Señor les pedía y la manera de mejor proyectar al mundo la verdadera imagen de Cristo y Su Evangelio.
Siguiendo las enseñanzas y ejemplos de su maestro San Francisco, quiso Santa Clara que sus conventos no tuvieran riquezas ni rentas de ninguna clase. Y, aunque muchas veces le ofrecieran regalos de bienes para asegurar el futuro de sus religiosas, no los quiso aceptar. Al Sumo Pontífice que le ofrecía unas rentas para su convento le escribió: "Santo padre: le suplico que me absuelva y me libere de todos mis pecados, pero no me absuelva ni me libre de la obligación que tengo de ser pobre como lo fue Jesucristo". A quienes le decían que había que pensar en el futuro, les respondía con aquellas palabras de Jesús: "Mi Padre celestial que alimenta a las avecillas del campo, nos sabrá alimentar también a nosotros".
Mortificación de su cuerpo
Si hay algo que sobresale en la vida de Santa Clara es su gran mortificación. Utilizaba debajo de su túnica, como prenda íntima, un áspero trozo de cuero de cerdo o de caballo. Su lecho era una cama compuesta de sarmientos cubiertos con paja, la que se vio obligada a cambiar por obediencia a Francisco, debido a su enfermedad.
Los ayunos. Siempre vivió una vida austera y comía tan poco que sorprendía hasta a sus propias hermanas. No se explicaban como podía sostener su cuerpo. Durante el tiempo de cuaresma, pasaba días sin probar bocado y los demás días los pasaba a pan y agua. Era exigente con ella misma y todo lo hacía llena de amor, regocijo y de una entrega total al amor que la consumía interiormente y su gran anhelo de vivir, servir y desear solamente a su amado Jesús.
Por su gran severidad en los ayunos, sus hermanas, preocupadas por su salud, informaron a San Francisco quien intervino con el Obispo ordenándole a comer, cuando menos diariamente, un pedazo de pan que no fuese menos de una onza y media.
La vida de Oración
Para Santa Clara la oración era la alegría, la vida; la fuente y manantial de todas las gracias, tanto para ella como para el mundo entero. La oración es el fin en la vida Religiosa y su profesión.
Ella acostumbraba pasar varias horas de la noche en oración para abrir su corazón al Señor y recoger en su silencio las palabras de amor del Señor. Muchas veces, en su tiempo de oración, se le podía encontrar cubierta de lágrimas al sentir el gran gozo de la adoración y de la presencia del Señor en la Eucaristía, o quizás movida por un gran dolor por los pecados, olvidos y por las ingratitudes propias y de los hombres.
Se postraba rostro en tierra ante el Señor y, al meditar la pasión las lágrimas brotaban de lo mas íntimo de su corazón. Muchas veces el silencio y soledad de su oración se vieron invadidos de grandes perturbaciones del demonio. Pero sus hermanas dan testimonio de que, cuando Clara salía del oratorio, su semblante irradiaba felicidad y sus palabras eran tan ardientes que movían y despertaban en ellas ese ardiente celo y encendido amor por el Señor.
Hizo fuertes sacrificios los cuarenta y dos años de su vida consagrada. Cuando le preguntaban si no se excedía, ella contestaba: Estos excesos son necesarios para la redención, "Sin el derramamiento de la Sangre de Jesús en la Cruz no habría Salvación". Ella añadía: "Hay unos que no rezan ni se sacrifican; hay muchos que sólo viven para la idolatría de los sentidos. Ha de haber compensación. Alguien debe rezar y sacrificarse por los que no lo hacen. Si no se estableciera ese equilibrio espiritual la tierra sería destrozada por el maligno". Santa Clara aportó de una manera generosa a este equilibrio.
Milagros de Santa Clara
La Eucaristía ante los sarracenos
En 1241 los sarracenos atacaron la ciudad de Asís. Cuando se acercaban a atacar el convento que está en la falda de la loma, en el exterior de las murallas de Asís, las monjas se fueron a rezar muy asustadas y Santa Clara que era extraordinariamente devota al Santísimo Sacramento, tomó en sus manos la custodia con la hostia consagrada y se les enfrentó a los atacantes. Ellos experimentaron en ese momento tan terrible oleada de terror que huyeron despavoridos.
En otra ocasión los enemigos atacaban a la ciudad de Asís y querían destruirla. Santa Clara y sus monjas oraron con fe ante el Santísimo Sacramento y los atacantes se retiraron sin saber por qué.
El milagro de la multiplicación de los panes
Cuando solo tenían un pan para que comieran cincuenta hermanas, Santa Clara lo bendijo y, rezando todas un Padre Nuestro, partió el pan y envió la mitad a los hermanos menores y la otra mitad se la repartió a las hermanas. Aquel pan se multiplicó, dando a basto para que todas comieran. Santa Clara dijo: "Aquel que multiplica el pan en la Eucaristía, el gran misterio de fe, ¿acaso le faltará poder para abastecer de pan a sus esposas pobres?"
En una de las visitas del Papa al Convento, dándose las doce del día, Santa Clara invita a comer al Santo Padre pero el Papa no accedió. Entonces ella le pide que por favor bendiga los panes para que queden de recuerdo, pero el Papa respondió: "quiero que seas tu la que bendigas estos panes". Santa Clara le dice que sería como un irespeto muy grande de su parte hacer eso delante del Vicario de Cristo. El Papa, entonces, le ordena bajo el voto de obediencia que haga la señal de la Cruz. Ella bendijo los panes haciéndole la señal de la Cruz y al instante quedó la Cruz impresa sobre todos los panes.
Larga agonía
Santa Clara estuvo enferma 27 años en el convento de San Damiano, soportando todos los sufrimientos de su enfermedad con paciencia heroica. En su lecho bordaba, hacía costuras y oraba sin cesar. El Sumo Pontífice la visitó dos veces y exclamó "Ojalá yo tuviera tan poquita necesidad de ser perdonado como la que tiene esta santa monjita".
Cardenales y obispos iban a visitarla y a pedirle sus consejos.
San Francisco ya había muerto pero tres de los discípulos preferidos del santo, Fray Junípero, Fray Angel y Fray León, le leyeron a Clara la Pasión de Jesús mientras ella agonizaba. La santa repetía: "Desde que me dediqué a pensar y meditar en la Pasión y Muerte de Nuestro Señor Jesucristo, ya los dolores y sufrimientos no me desaniman sino que me consuelan".
El 10 de agosto del año 1253 a los 60 años de edad y 41 años de ser religiosa, y dos días después de que su regla sea aprobada por el Papa, se fue al cielo a recibir su premio. En sus manos, estaba la regla bendita, por la que ella dio su vida.
Cuando el Señor ve que el mundo está tomando rumbos equivocados o completamente opuestos al Evangelio, levanta mujeres y hombres para que contrarresten y aplaquen los grandes males con grandes bienes.Podemos ver claramente en la Orden Franciscana, en su carisma, que cuando el mundo estaba siendo arrastrado por la opulencia, por la riqueza, las injusticias sociales etc., suscita en dos jóvenes de las mejores familias el amor valiente para abrazar el espíritu de pobreza, como para demostrar de una manera radical el verdadero camino a seguir que al mismo tiempo deja al descubierto la obra de Satanás, aplastándole la cabeza. Ellos se convirtieron en signo de contradicción para el mundo y a la vez, fuente donde el Señor derrama su gracia para que otros reciban de ella.
El Señor en su gran sabiduría y siendo el buen Pastor que siempre cuida de su pueblo y de su salvación, nunca nos abandona y manda profetas que con sus palabras y sus vidas nos recuerdan la verdad y nos muestran el camino de regreso a El. Los santos nos revelan nuestros caminos torcidos y nos enseñan como rectificarlos.
Tras los pasos de Santa Clara en Asís
En la Basílica de Sta. Clara encontramos su cuerpo incorrupto y muchas de sus reliquias.
En el convento de San Damiano, se recorren los pasillos que ella recorrió. Se entra al cuarto donde ella pasó muchos años de su vida acostada, se observa la ventana por donde veía a sus hijas. También se conservan el oratorio, la capilla, y la ventana por donde expulsó a los sarracenos con el poder de la Eucaristía.
Hoy las religiosas Clarisas son aproximadamente 18.000 en 1.248 conventos en el mundo.

SANTA CALRA

Avui a les 9 al Monestir de la Mare de Déu del Miracle missa concelebrada, presidint, frai Raimundo, exprovincial dels frares del Seràfic Sant Francesc. En la homilia amb tò solemne a desglossat la vida de consagració de Santa Clara, on el mateix Francesc mai podia imiginar que una jove de 17 anys anara a seguir el cami de pobresa i consagració a l'esglèsia; com en l'esglèsia de la Porciuncula es va tallar els cabells i renglò seguit es va consagrar amb l'hàbit dels germans menors, refugian-se en les germanes dominiques de Assís. Ella va ser sens dubte, el primer vers de lo'dre franciscana. Citant frai Raimundo a un estudiós ve a dir que per a una gran obra de la humanitat ha fet falta una dòna, i sens dubte Clara es la nòta, la dòna de la que Déu ha revestit l'odre franciscana.
Felicitació molt cordial en aquest dia a l'odre de germanes clarieses. A tots Pau i Be.

TRASLLAT DE SANT HIPÒLIT

Quant es acabada la embaixada i conquerit el castell de la Vila entrem al Monestir de la Mare de Déu, i allí als seus peus el president, Jaame Perez, procalma l'acció de gràcies i es fa el pas de banderes per les festes del proper any 2010.
Acte seguit pujem Sant Hipòlit i la seua reliquia al Raval. Realitzant-se la cloenda de festes tan expledoroses que Cocentaina fa al Màrtir Sant Hipòlit.

lunes, 10 de agosto de 2009

ÒBITS AL CAP DE SETMANA

Aquest dia hem soterrat al tanàtori Antonio Llopis. Ha faltat també la germana de la meua avia, Carmen, Amparo Soler Revert de 85 anys. El soterratha segut a les 10'00 hores en Sant Josep d'Ontinyent. Hui dia 10 he celbrart el funeral a les 10. A les 11'30 hem soterrat al Salvador a Antonio Garcia Cascant, al més de febrer va morir la dona MAria Borrás Gisbert.
Descansen en la pau del Senyor.

DIA DE SANT HIPÒLIT, MÀRTIR. 9 D'AGOST DE DE2009

En aquest dia solemne de Sant Hipòlit, la missa a segut després de l'ofrena de flors, al voltant de les 12'30 passades. Ha presedit Mossén Jesús, recot de Sant Francesc de Borja de la ciutat ducal de Gandia. Rector que fou fins el novembre passat de El Salvador de Concetaina. La homilia ha estat centrada en la idea de que tot transcurreix vaig el beneplàcit de Déu i per al nostre be. Per a ilustrar dita hipòtesis ens ha contat a estil de conte, la narració de la picadura de la serp, i el xaval que a està hofegan-se al riu. " gràcies per salvar-me la vida,dirà el xaval. No me la dones a mi, que si no es per la serp que m'ha picat ,jo no haguera baixat al riu i no t'aguera vist". Ha fet referència a la importancia de la eucaristia per a la vida de sant Hipòlit , utilitzant com a punt de referencia les lectures del diumenge XIX. La primera lectura e la que per dos vegades el Senyor envia a l'angel a dir-li al profeta Elíes. Menja i veu que el cami es superiro a les teues forçes. Així com també el l'evangeli la impotancia de aprende de Déu. El que apren ve a mi diu el Senyor. Per a concloure, a estat molt be la semblança en la forma que es va prolamar Sant Hipòlit. Primera vegada . No el coneixem. La segona el tornaren al llibrell i la tercera no vam tindre més solució que possar-lo com a Patró.
Al ixir de missa es va possar a ploure. uN servidor vaig anar a dinar a casa. A Les tres i deu, es va esplorsar una tronada de pedra i aigua per al record del edevenidor. Desde Bocairent a la universitat de Alfafara. Deixan mal be, els atmetlers, olivares i hortalitses.

sábado, 8 de agosto de 2009

MISSA DE LA GERMANOR SACERDOTAL I RELIGIOSA

A les 12'30 ens hem reunit per celebarar la Santa Missa en sufragi dels nostres germans i germanes que perteneixeren a dita germanor, hi habia un voltant de trenta persones, ha precidit Mossén Vicent. El Pare Raimundo a fet de sochantre, la epistola la fet el Pare Pascual Montaner, el salm, Mossén Pau, l'evangeli ha estat cantat per un servidor. Han concelebrat a més: Mossén Joaquim Pascual, Mossén Salvador, Mossén Antonio i un prevere de Zaragossa. De acolits: amb ofici de turiferari Elies Reig, i de escolà, Frai Tomàs de Polonia.

MISSA A LES 6'30 A LA PLAÇA DE LA VILA

En aquest primer any asi a Cocentaina he celebrat la missa a les 6'30, en l'aurora d'un dia tan gran. El primer que hem fet es possar al Senyor al mig de la nostra vida i de les mans de la Mare de Dáu al iniciar el dia hem començat amb una diana explendorosa.
Que Sant Hipòlit benesca el poble de Cocentaina.

viernes, 7 de agosto de 2009

BODA EN BOCAIRENT

Avui a les 18'30 es casen a la Assumció de Bocairent, Miguel i Inma. Miguel Es de Ontinyent i Inma de Bocairent, de nou no sols ens uneix la carretera, la industria o les festes sinó amés de bon tròs l'amor que crea vincles majors i en perspectiva de futur.
Preguem per aquest dos esposos que siguen molt feliços.

PELEGRINS A SANT JAUME DE COMPOSTELA

Avui a les 6'30 del mati rebien per part del preste de la parròquia la benedicció del pelegrí els nostres germans Mitos Barrachina, Pepa Desamparados i Toni Mullor. Dresprés de que en els ultims mesos s'han prepat físca i espiritualment, hui emoprenien camí. Arribarab amb auto fins Sarria, i desde alló començaran la pelegrinació fins a san Jaume. Prguem per ells per a que siga una experiència enriquidora i transforme i il.luminie els seus espèrits.

ESTAMPA DE NICOLÀS BORRÀS

Amb motiu de la celebració de el Salvador es va imprimir una estampa amb el Salvador de Nicolàs Borràs que es troba al museu de Oviedo. A més deixàrem constància per al esdevenidor que aquest any es, "L'any sacerdotal", anunciat poer el Sant Pare en la solemnitat del Cor de Jesús.

FESTA DE EL SAVADOR A COCENTAINA

Ahir dia 6 d'agost de 2009, celebrarem la solemnitat de El Salvador al Raval, coincidint en la baixada de Sant Hipolitet a la Mare de Déu. La celebració va estar presdida per el preste, concelebraren, Frai Coba, gardià del convent, mossén Vicente, acipreste i rector de Santa Maria, mossén Joaquim Pascual Torró, i Mossén Diego Ferrándis, proper rector de Sant Francesc de Cullera. Va predicar Mossén Vicent. Al sermó va destacar la perpectiva de Jesús i els deixèbles en el Montabor, així com els verbs sempre carregats de dinamisme: eixir, escoltar i baixar al plà. Al acabar la missa es van impossar les medalles de Sant Hipòlit als carrecs i al mossén el Raval. mentre contarem l'hime es va entronitzar la imatge del patrò i va començar el trasllat, acavant amb la benedicció pe part de frai Cobo.

miércoles, 5 de agosto de 2009

VII aniversàri de la mort de Àngel Bernat

Avui ja fà set anys de la mort de Àngel Bernat, organiste de la nostra parróquia i amic. Ens fà dificil anar acostumbran-se a viure a un poble on les persones que han format part de la nostra vida poquet a poquet s'en van. Son molts els dies de festa, de novenaràri o panellet. Son molts els diumeges de missa major a les 10 i després a les 11 o les 12 del migdia. Des de l'armonium fins al orgue de tubos. Son molts els funerals en el que ha acompanyat i les llàgrimes que ha fet al orgue brollar dels nostres pobres ulls.
Avui una pregània per al nostre germa Àngel Bernat.



"Te damos gracias, Señor Dios,
por Àngel Bernat, que nos fue tan cercano

y que hace siete años lo acogiste
de nuestro mundo.
Te damos gracias
por la amistad que nos regaló,
por la paz que derramó a su alrededor.
Te damos gracias
porque con su sufrimiento
pudo aprender la obediencia
y porque, aunque debilitado,
fue una persona digna de ser amada.
Te rogamos
que nada de su vida se pierda,
que los que vengan después de él
puedan respetar lo que para él era sagrado;
que sus buenas obras nos sirvan de ejemplo
ahora que ya ha muerto.
Queremos que continúe viviendo
en su familia y en sus amigos,
en sus corazones y en sus ganas de vivir,
en sus ideas y en su conciencia.
Que todos los que estuvimos unidos a él
cuando estaba entre nosotros
estemos aún más unidos
ahora que la muerte nos lo ha arrebatado".


Descanse en Paz. Amén.

COMENTÀRI A LA PARAULA. dimarts 5 d'agost de 2009.

La terra promesa la tenen als peus, però els qui van a explorar-la agarren por, i aquesta por la volen trasmetre als altres. En el fons la por es sovint un acte de desconfiança. Segurament que , per les nostres propies forçes, no seriem capaços de guanyar-nos la terra promesa del Regne; però si som conscients que el Senyor es amb noslatres, arribarem a bon port amb la seua ajuda.
Ens cal confiança i coratge.
Senyor, que el meu compromís com a creient no m'acovarde.

martes, 4 de agosto de 2009

COMENTÀRI A LA PARAULA. 4 d'agost de 2009.

Aharon i Maria també critiquen a Moisés per la se seva manera de fer. El Senyor castiga a Maria amb una mena de lepra; però es molt bo d'adonar-se com reacciona Moisès. " No, Senyor, no, cureu-la si us plau". Malgrat que et critiquen i, pot ser injustament, tindre sempre el coratje de desitjar el bé de l'altre, encara que et faça mal. ¿Creus que aquest es un dels camins per aprendre a estimar els enemics?.
Senyor, allunyeu de mi l'agror de la venjança.

lunes, 3 de agosto de 2009

ÒBIT DE MOSSÉN FILIBERTO LLOBREGAT BERNAT

Hoy dia tres de agosto de 2009 a las 12 horas han tendio lugar en la Párroquia de Nuestra Señora de la Asunción de Bocairent el Solemne Funeral "corpore in sepulto" de nuestro paisano y miembro de la Filà de Moros Vells, el Rvdo. D. Filiberto Llobregat Bernat, nacido en el año 1923, a la edadd de 86 años.
El funeral ha sido presidido por el Excmo. y Rvdmo Sr. Arzobispo de Valencia D. Carlos Osoro Sierra, y han concelebrado el Excmo. y Rvdmo. Sr D. Juan Piris Frígol, obispo de Lleida, el Excmo. Sr. Vicario General de la diócesis y párroco de San Nicolás del Grau de Gandia, D. Vicente Fontestat, y alrededor de 20 sacerdotes allegados a la figura sacerdotal de nuestra entrañable paísano.
En la homilia el Sr. Arzobispo ha señalado la disponibilidad que tuvo D. Filiberto para ir a donde se le requirio por la Iglesia, nunca en nombre propio sino siempre como enviado de la Iglesia. El Sr. Arzobispo ha señalado las tres actitudes que se desprenden en el evangelio y que vivió nuestro hermano, vivió como testigo del Señor, enviado y representante. Tres actitudes que ha desgranado de una forma exquisita y bellamente en la vida de todo sacerdote. Finalmente nos pedia a los sacerdotes en este año sacerdotal admirar la vida de nuestros hermanos sacerdotes que han entragado su vida al Señor, y recerar nuestra mirada en la belleza de la celebración exequial pues aunque es la celebración de la muerte del propio Señor también esta nos evoca la gloria de la resurrección.
Hoy a las 19'00 horas se le dará sepultura junto a sus padres Filiberto y Antonia, descanse en paz. Amén.

domingo, 2 de agosto de 2009

CANTS EN L'AURORA. 5 DE LA MATINADA. DES DE FAURA

JUBILEU DE LA MARE DE DÉU DELS ÀNGELS DE BENAVITES
PEREGRINACIÓ A BENICALAF diumenge 2 d’agost 2009

AURORA
Faura: davant l’església
1—Benavites els pobles convida
cantar a l’Aurora per camins germans,
cantarem a la llum i a la vida
i a Nostra Senyora, la flor de les Valls.
Veniu a cantar...
que perdons i molt plena indulgència
avui a Benavites haureu de guanyar.

2—Als Joans gloriosos de Faura
comença l’aurora que enceta l’amor
a la Verge Maria que és Mare
assumpta a la glòria del Nostre Senyor.
Pregueu, Sants Joans,
perquè el poble de Faura seguesca
la llum salvadora que ens torna germans.

3—Sants i Santes que el poble de Faura
venera i aclama en el temple formós,
sou exemple de vida d’un poble,
fanal que il·lumina el camí virtuós.
De Faura i Rubau
aclamem a Sant Roc que ens deslliure
de greus malalties i ens done la pau.

Faura: carrer de Sant Josep
4—Sant Josep té un carrer que l’aurora
desperta i adorna de músics cantors,
cantarem al qui porta als seus braços
la llum de l’albada, l’Amor dels amors.
Josep molt amat...,
que esta canya floresca i ens siga
la vara florida de fe i castedat.

Faura: davant la Protectora
5—Comencem a la vila de Faura
davall les estreles i a Benifairó,
si de Quart i Quartell ens ve l’aura
allà a Benavites serem a muntó.
Cantem, cristians...
que la Reina dels Àngels és Mare
de misericòrdia i ens fa a tots germans.

Faura: als Quatre Cantons
6—La Patrona gloriosa de Faura
floreix en l’ermita mirant-nos a tots,
ella prega pels vells i pels joves,
pels fills i les mares i els tendres rebrots.
Alhora cantem...,
Santa Bàrbara invicta i gloriosa,
després de la vida en cel vos vegem.

Benifairó: carrer del Bon Succés
7—Si mirem, pelegrins, la muntanya
veurem una ermita, jardí fraternal,
és la casa on viu amb sa Mare
la font de la vida, el Rei immortal.
Oh quin Bon Succés
Ella ens dóna esperança en les proves
i ens guia a la glòria del regne promés.

Benifairó: davant de l’església
8—Les campanes tan dolces del poble
alegren les festes i ens criden a tots,
des de l’alt campanar ara ens miren
i escolten la gràcia d’aquesta cançó:
molt nostre Sant Gil...,
vos preguem que ens doneu l’alegria
que enceta aquest dia la flor del gesmil.

9—Es la flor blanca i pura i és signe
de l’ànima santa en gràcia de Déu,
feu Sant Gil que ningú muiga i visca
sens gràcia divina i lluny de la creu.
La senda del Cel
l’andarem, germanets, cada dia
amb goig i alegria i cor ben fidel.

Quart de les Valls: ermita del Ssm. Crist
10—Bons germans, arribem a les prades
del Crist de l’ermita de Quart de les Valls,
és fanal lluminós en la vida,
la mort i agonia i descans dels treballs.
Oh Santíssim Crist...,
en la vostra corona d’espines
i fondes ferides l’Amor havem vist.

11—Escolteu, Bon Jesús, la pregària
que us fan en l’aurora aquests pelegrins,
conduïu-nos per sendes de gràcia
als cims de la glòria dels sants querubins.
Arcàngels i sants...,
per la mort i agonia divines
al cel feu que un dia ajuntem nostres cants.

Quart: al carrer del Crist: nº 19
Quart: davant de l’església
12—A l’església que fou de servites
i ara del poble és la Parroquial,
catarem, pelegrins, que és la casa
on Crist ens consagra el Pa celestial.
Oh poble fidel
per tu prega i demana i et guarda
a Déu nostre Pare, l’Arcàngel Miquel.

Quart: davant de l’antiga església
13—Heus ací l’esglesiola on els pares
la fe celebraren al so del repic,
és el temple que alçaren fa segles
i els lustres el feren amable i antic.
Gloriós Sant Miquel,
puix els ossos dels vells hi descansen
tinguem tots memòria i porteu-los al Cel.

Quart: davant de l’ermita del Pòpul
14—Sou del Pòpul de Quart la Patrona
oh Verge Maria, i del Cel ens mireu,
en aquesta ermiteta escolteu-nos
i en tot ajudeu-nos, oh Mare de Déu.
El poble vos diu...,
puix portem en el cor vostra imatge
anant de viatge a tots protegiu.

Quart: en eixir: nº 1

Quartell: en entrar, al Molí:
15—Verge i Mare gloriosa del Carme
gesmil de les prades i estrela del mar,
ajudeu els qui solquen les sendes
i l’ampla ribera desitgen besar.
I tots els matins...,
en el cel de la vida enlluerne
el sol que il·lumina les flors dels jardins.

Quartell: davant del palau: nº 18

Quartell: davant l’església:
16—Aplegant a la plaça a Santa Anna
cantem a la iaia del Nostre Senyor,
demanem pels vellets i velletes
que els néts i les nétes els tinguen amor,
que es tinguen amor...,
que als camins, als carrers i a les cases
hi regne la gràcia del Nostre Senyor.

17—Sant Abdó i Sant Senén gloriosos,
oh Sants de la Pedra, Patrons de Quartell,
que ells ens guarden els camps i les vinyes
que dormen i creixen en l’ample mantell.
Mantell de les Valls...,
De floretes i séquies canores,
de frutis i esperances, d’amor i treballs.

Benavites: en l’itinerari: nº 1 i 19

Benavites: davant de la torre:
18—Benavites, la torre s’enlaira
per poder parlar amb el vell campanar,
i a la torre les dolces campanes
la miren i canten quan són voltejant.
Germans imitem...
l’harmonia i la gran fortalesa
de torres tan dignes que tots admirem[1].

Benavites: Davant del Cor de Jesús:
19—Cor sagrat de Jesús, Senyor nostre,
que sou font de vida, de pau i d’amor,
convertiu-nos al sant Evangeli
i ompliu-nos de gràcia, de joia i fervor.
Oh Cor traspassat,
perdoneu-nos les culpes comeses,
veniu a ajudar-nos, tingueu pietat.

Benavites: Davant de casa el Bisbe:
20—Benavites és pàtria d’un bisbe
que el bàcul portava amb gran dignitat.
Si la mitra li ornava la testa
son cor resplendia de fe i caritat.
Del poble és honor
monsenyor Josep Vila i Martínez
que fou de Girona son bisbe i pastor.

21—Sant Cristòfol el màrtir invicte
que porta als seus muscles el Nostre Senyor,
dolç bagatge que jo també porte
quan jo del meu pròxim em faig trobador.
De Benicaf
Sant Patró sense fidels que vos canten
els goigs que us cantaven els avantpassats.

Benavites: davant l’església:
22—Oh Maria, dels Àngels Senyora,
els càntics ja pugen de les nostres veus,
que cridant van pels pobles l’Aurora,
del Sol portadora, oh Mare de Déu.
Som els pelegrins...
del fervor i la llum de la glòria
que canten alhora amb els teuladins.

23—Som la veu i el record d’aquells pobles
que de campanetes ompliren les Valls,
L’Alqueria, Rubau, Garrofera,
i Santa Coloma, Els Frares davall;
i Benicalaf...
ai, anem, que està molt solitària
l’església i Sant Jaume ja prop de cent anys.
[1] Les estrofes 19, 20 i 21, fetes el 3 d’agost 2007.

sábado, 1 de agosto de 2009

ALBORADA EN BENAVITES

Avui a les 4'30 de la matinada comença l'alborada de la Mare de Déu dela Àngles. Després de huit anys cosnsecutius. Comencarém a les 4'30 a Benavites, després a les 5 a Faura, Benifairó de les Valls, Quart, Quartell i Benavites per arribara a l'Aurora, a Missa de Descoberta.
Son les 12 de la nit vaig agafar el auto i a fer carretera. Fins demà si Déu vol.

DISSABTE 1 D'AGOST DE 2009

Avui primer dia del mes d'agost he acabat els ejercicis espirituals que he donat a les Monges de Sant Josep de Tarbes. Orde religiosa natural de França. Afincada des de fà tres anys a Banyeres de Mariola, en sustitució de les Monges Paules, que estaben a la fundació Ribera.

En acabar he anat al camping de MAriola a Confesar un gfrup de 70 xiquets porvinents del Verger i Ondara que estaben de CAmpament amb Mossén Ferrán Mañó Bixquert, condeixeble i comapany al col.lege de Sant Tomás.