viernes, 12 de marzo de 2010

12 de març de 2010

Aquest es un día important de la meua vida. Tan sols els anals de la història avui deixaràn per als esdevenidor que no hi ha diumenge de glòria sense divendres Sant. Que la Mare de Déu del Miracle prege avui i sempre per els fills de Cocentaina.

lunes, 8 de marzo de 2010

3 de febrer de 2010

DIADA DE GLÒRIA
EL 3 DE FEBRER
DE L’ANY DE LA NATIVITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST 2010



A les huit en punt del matí
quan el blai s’esmunyia volent alçar el vol en l’aurora del dia del patró,
mossén comença el dia en vers a l’altar major de les Agustines,
acompanyat per un nombrós grup de gent que no ha tingut peresa de posar-se en camí per a retrobar-se –a través del nostre patró-
amb l’autor de la vida, l’alé de la nostra existència.

Mentre el blai -amb la seua nota cada vegada més dominant- va agarrant cos,
les seues armòniques, com el cantar de la lira, fan cantar el nostre pobre cor.
Com les canaleras en la nit en un dia de plutja del fosc i sempre tendre hivern acompanyen l’inici de la Missa en l’aurora del nostre patró Sant Blai,
un nuc a la gola impedix articular el so de la ronca i no clara veu…
però l’emoció no pot eclipsar al qui és sens dubte el nostre vertader goig i benaurança.

I quan l’emoció és controlada pel sentit,
de nou la música feta festa,
de nou i sempre de nou la música feta fe, ens trenca el cor.
La música de la diada, que ve i se’n va,… com la mateixa vida.

La paraula de Déu és novament proclamada: “la vida del just està en les mans de Déu”. Aquesta paraula ens il·lumina de nou,
com el gressol és encés quan arriba la foscor de la nit,
així la paraula divina, quan més fosca és la nit de la nostra vida, més ens il·lumina.
¡Oh paraula de vida, oh paraula creadora i encarnada!
¡Que mai més vos rebutgem!
Entreu en la nostra història humana i enceneu l’eperança del poble que encara peregrina. Poseu el nostre cor arremulla i entendriu el seu voler.
¡Que el cor que a vos de tant en tat es calma i de tant en tant vos oblida,
per mai en separe de vos!
¡Que el voler que teniu a l’infant, al jove i al major no minve sino cresca!
I si és necessari muira l’amor del jo i renasca l’amor a l’altre.

En escoltar la remor de la paraula “la vida dels justs està en les mans de Déu”,
ens vénen a la memòria tants i tants rostres de germans nostres que ja no hi estan. Aquells que un dia formaren la nostra família ací a la terra i que ja estan al cel.
Quan contemple el rostre de tantes persones conegudes i les seues històries
un no sap si és que s’ha fet major,
però és cert que les llàgrimes no sols regallen per nostres galtes
sinó que a més un nuc ens ofega.
I el silenci i un vítol és sens dubte el clamor del qui se sent orfe.

En arribar a les paraules de consagració,
en un instant vénen a la memòria aquelles paraules en vespres del dijous sant:
“He desitjat des del mes profund de dintre meu celebrar aquesta Pasqua amb vosaltres”.
El desig de Jesús és el desig del seu poble.

I quan Jesús és de nou elevat en la faç del firmament
i el poble creint trenca genoll en terra confesant que “vertaderament aquest home és fill de Déu”
al llavis, ment i cor del prevere remoreja aquest vers d’amor
al que és sens dubte l’amor dels seus amor:
“ Jesús, bon Jesús, alé i vida meua. Accepteu aquestes pobres mans com humil peanna. I quan ple d’emoció vos eleve en aquest misteri d’amor. Siga juntament amb vós per al nostre món: humil sempre humil camí, veritat i vida. Prevere, ofrena i altar per al vostre Poble Sant”.

I en trancar el mossén genoll a terra
una emoció indescriptible vol ofegar la seua minvant veu,
i amb un nu a la gola fa entonar en do major
“Aquest és el sagrament de la nostra fe”….

Veniu, Senyor Jesús,
veniu al nostre cor aixeregat del vostre amor,
veniu, sí; veniu.